Fa poc vam anar a visitar Carmen en un dels seus tants càterings i vam xerrar amb ella sobre la seva història i el seu pas per la cooperativa. Els compartim una mica perquè ens sembla bonic, que els que trien els nostres serveis o els que estiguin pensant a fer-ho, sàpiguen què hi ha darrere de cada servei que oferim, que coneguin les dones que fan que aquest projecte sigui únic i especial.
Quan vas arribar a Espanya Carmen?
Jo vaig arribar aquí el 2016, quan hi havia entrada lliure de turistes. Al principi no em decidia a venir, malgrat que la meva germana era aquí, però finalment es va donar l’oportunitat de venir amb la meva filla i ho vaig fer. Recordo que va ser un 13 de setembre i des d’aquell moment, com que tot migrant hem passat dolor, hem pagat dret de pis.
Com va ser aquell primer moment, aquests primers dies d’arribada a Espanya?
No sóc de ser a casa, sóc molt activa, m’agrada estar sortint i conèixer llocs i llocs. I des que vaig arribar aquí em vaig mantenir a casa només un dia, l’endemà que vaig arribar vaig sortir a recórrer el barri. La meva germana em va preguntar, “on vas?, Coneixeré”, li vaig dir. Perquè és una angoixa molt forta venir de tan lluny i amb un fill.
Jo vaig prendre decisions molt dràstiques, molt dures. Vaig decidir passar el duel migratori, que dura com un any… dos anys. I ho vaig passar.
Com sents que va ser passar el dol migratori?
Quan era a casa era un dolor més intern, intentava no plorar perquè la meva filla no em veiés. Aleshores al cap de pocs dies que vaig arribar, com jo sortia, vaig trobar una església que donaven queviures i els vaig preguntar com podia fer per rebre ajuda d’aquells queviures, i em van explicar que havia d’anar a l’assistenta social perquè em derivés, de totes maneres aquell dia em van donar arròs, llet i altres cosetes. I el mateix dia me’n vaig anar on l’assistenta a la direcció que em van donar. Li vaig comentar la meva situació i em va preguntar què volia fer, per què havia vingut. Jo li vaig dir “vaig venir aquí buscant tranquil·litat, pau, cosa que no tinc a la meva família”.
Ara això ho puc explicar serenament, però abans tot era plor, no parava de plorar. Li vaig dir a l’assistenta social que venia a buscar pau i tranquil·litat, perquè com a dona estava sent molt malmesa al meu país, molt malmesa per la meva família, estava patint molts tipus de violència. Aleshores em vaig decidir a venir per canviar radicalment la meva vida i la de la meva filla, perquè no volia que ella hagi de passar per aquest tipus de vida que jo estava portant, i com tota dona em vaig omplir de coratge i vaig decidir venir. Jo necessitats econòmiques no tenia al meu país per la qual cosa havia de fugir, no passava necessitats econòmiques, ho tenia tot. Em vaig venir deixant casa meva, el meu carro, les meves coses, tenia els meus diners, jo treballava però no tenia la tranquil·litat que vaig poder aconseguir aquí.
Per això em vaig decidir radicalment, i vaig dir “em vinc, em vinc amb la meva filla”. I així l’assistenta em va preguntar “què vols fer, què t’agrada fer”. I li vaig dir, “mira jo vinc del meu país sent cuinera, la meva feina sempre va ser la cuina, les olles, les culleres i cullerots”. Jo li vaig dir que si em donaven l’oportunitat d’estudiar abans de començar una feina, doncs bé, perquè jo em volia preparar. Jo volia preparar-me perquè vaig haver de deixar la universitat al meu país.
Vós ja tenies experiència a la cuina?
Sí, jo tenia la pràctica, però volia un certificat que m’acrediti tot el que jo sabia. Jo al Perú em vaig matricular però ho vaig haver de deixar per venir-me aquí, llavors vaig dir a l’assistenta que volia aprendre la cuina d’aquí, estudiar i aprendre. I aquí va ser on l’assistenta em va donar un full amb les dades i direcció de Mujeres Pa’lante, i l’endemà jo me’n vaig anar cap allà. El mateix any, als 3 dies d’haver arribat a Espanya, vaig conèixer Mujeres Pa’lante.
Aleshores estava Norma, qui em va rebre i em va fer les mateixes preguntes que l’assistenta social però d’una altra manera. Ella em va explicar els cursos que donaven a Mujeres Pa’lante i li vaig dir: “vull el curs de cuina”.
Als mesos em van trucar, i vaig fer el curs.
Què et va semblar la formació?
Super bé, ens ensenyaven tot el que eren les bases de la cuina espanyola i conforme anava avançant vaig aprendre de mica en mica. Vaig aconseguir una feina cuidant una persona gran i alhora estudiava. Després vaig fer les pràctiques i quan vaig acabar el curs, Norma em va preguntar si jo m’animava a renovar el càtering de Mujeres Pa’lante, que llavors no estava actiu. I li vaig dir que si, perquè jo sóc d’aquelles persones que tot diu que si, m’aviento a tot, perquè com es diu, una cosa que no saps, has d’esbrinar i investigar i al final tot es fa.
Havies fet càtering al Perú?
Al Perú se’n diu bufet. I al restaurant on jo treballava ens demanaven també.
I què és el que més t’agrada cuinar?
Jo cuino de tot, però fer postres no és una cosa que ho faci amb gust com cuinar una paella, com fer un ceviche del meu país, però ho faig i no em surt malament, penso jo que em surt bé.
Et va sorprendre el menjar espanyol a diferència del Perú?
No, jo al principi vaig pensar que la cuina espanyola era una cosa… ufff… sobrenatural, perquè veiem Espanya com una cosa sorprenent. I la veritat és que no, la cuina espanyola em va semblar més fàcil que el nostre menjar, la preparació.
I t’agrada?
Sí, faig el que m’agrada. Amb el càtering fa 5 anys que sóc. Vaig fer un any de curs i després directament em vaig incorporar al càtering. I és una història aarga, tantes històries. El transport, les compres…
És clar, m’imagino que el processos va ser a poc a poc. I a sobre després la pandèmia…
Sí, quan vam iniciar el càtering va ser molta feina. Com tot inici cal jalar rodes, llavors anàvem jalando… jalando i just abans del Covid, just quan jo sentia que aquestes rodetes estaven armades i funcionant, pum, va venir el Covid.
Just abans de la pandèmia ens arribaven càterings de tota mena de persones, institucions… i bé amb el Covid ens va tocar passar un dur moment i ara anem remuntant a poc a poc, alguns mesos són millors que altres.
Quines són les teves expectatives i somnis amb el càtering?
Mira, jo vaig tenir moltes propostes de treball però mai se’m va anar per la ment anar-me’n del càtering, i no sé… serà que perquè quan jo vaig arribar a Dones Pa’lante Norma em va acompanyar tant, quan estava passant el meu duel migratori, que jo pensava, “jo no vull deixar això, a mi m’agrada el que faig”. I deixar-ho, no em va passar per la ment, tot i que vaig tenir ofertes de feina. I en els moments més difícils amb el Covid ens caiem però sé que ens aixecarem, a poc a poc. I aquí estem, esperant que vagi aixecant a poc a poc.
I bé hi ha expectatives i coses que volem millorar, com temes d’atenció, de materials, i penso que anirà millorant més endavant. Ara després del Covid estem de nou com als inicis, perquè quan tot just vam iniciar no teníem material, hi havia càterings petits i grans i ens arreglàvem amb el poc que teníem. Me’n recordo quan vam fer la primera paella per a 200 persones, vam aconseguir els materials gràcies a un arranjament que vam fer.
Estaves nerviosa en aquesta primera paella per a 200 persones?
Sí, va ser per a un col·legi a Torrassa. I diuen que va sortir bé, fins ara totes les paelles que vaig fer em diuen que estan molt bones. A l’últim missatge d’una paella que vaig preparar em diuen que fins ara els cau la bava. I mentre les meves mans ho permetin, jo continuaré cuinant. Vull millorar i anar a més, no és ser ambiciosa sinó ser perseverant i anar endavant, per això sempre em vaig identificar amb el nom Mujeres Pa’lante. Moltes persones van passar pel càtering, però jo sempre em vaig quedar i continuaré aquí.